Necessitem alimentar-nos per viure. És una qüestió que ens travessa a tots els éssers vius. Els aliments són la nostra font d’energia: a través dels seus nutrients, els nostres cossos són capaços de funcionar i fan possible que desenvolupem les nostres vides. Aquesta idea tan senzilla ens fa present que ens trobem arrelades, que vivim dins d’ecosistemes diversos i ens relacionem amb els seus cicles naturals de forma constant. L’alimentació ens fa visible la nostra ecodependència.
L’alimentació, però, és un carro de combat. Actualment, tot i produir-se més aliments dels que ens podem menjar, no tothom en té garantit l’accés. Una de cada nou persones es troba en situació de subalimentació, és a dir, que el seu consum alimentari és menor al necessari per a poder desenvolupar una vida en condicions dignes. L’existència de fam al món posa en evidència les desconnexions del sistema alimentari vigent i del model d’explotació que regeix la seva producció, distribució i consum.
Per cada llavor que es queda a les mans de Montsanto, Dupont o Syngenta, per cada cultiu que es perd per manca d’accés a la terra o d’ingressos per sustentar viure de l’agricultura, per cada recepta que oblidem per comprar menjar preparat a una cadena de supermercat, per cada àpat que no cuinem a les nostres llars per falta de temps, anem perdent poc a poc la nostra sobirania alimentària.
Davant d’aquest escenari podem observar com, al nostre entorn i territori, broten projectes que volen transformar el sistema alimentar industrial de cap a peus. Volen posar fi a un sistema que acapara recursos, que explota cossos humans i no humans, que contamina terres i aliments; i ho fan recuperant pràctiques alimentàries populars, creant bancs de llavors solidaris, transmetent coneixements heretats, comunalitzant recursos, i cuidant la terra i a totes les que vivim en ella.
Cada una d’aquestes accions té una lectura feminista. Si pensem en qui ens preparava el menjar quan érem petites, qui guarda les receptes familiars, qui gestiona el rebost de la casa, qui s’encarrega de regar les plantes que ens donaran aliments i qui les transforma, qui s’encarrega de l’horta de subsistència… Estem posant la mirada en persones que exerceixen treballs de cures i de sostenibilitat de la vida, treballs reproductius que són imprescindibles per a la vida i que no reben el reconeixement que els hi correspon, i són invisibles, a les llars, als carrers, als camps, a les institucions i a les estadístiques.
És des d’aquí que teixim les reflexions que donen forma aquest text entorn al sistema alimentari, al paper de l’alimentació en la reproducció social i a fer més visibles alguns dels projectes de cura del territori que transformen la vida amb la seva acció al Camp de Tarragona.
Us convidem a llegir-la i compartir-la!
